Ale és la classificació de la cervesa que és anterior a la història escrita. Presumiblement, les primeres cerveses elaborades pels nostres avantpassats homínids eren una forma crua de cervesa fermentada espontàniament per llevats salvatges de l'aire. Aquests llevats es van conèixer com a llevats d' alta fermentació per la seva propensió a flotar a sobre de la cervesa mentre fermenta. Per tant, les ales també es consideren cerveses d'alta fermentació.
Fins a la invenció del microscopi al segle XVIII, els cervesers no sabien exactament què era el llevat o com alimentava la fermentació, només sabien que sí, i estaven agraïts. Fins i tot van cridar G odisgood!
Datant de l'antiguitat, la majoria de les ales eren gruixudes i semblants a una pata, sovint contenen trossos del gra que s'utilitzaven per fer la cervesa i opacs del llevat que la fermentava. (Els arqueòlegs i antropòlegs han determinat que la gent utilitzava palletes per beure la cervesa dels grans bols comunals.) Les cerveses també eren força fosques i sovint fumades a causa del procés d'assecat del gra al foc. A Escòcia, on el gra s'assecava a foc de torba, la cervesa local va adquirir el caràcter del seu germà, el whisky.
La premissa bàsica de fer cerveses és fermentar-les a temperatures bastant càlides (de 55 a 70 graus Fahrenheit, de 12 a 21 graus centígrads). A aquestes temperatures, el llevat tendeix a romandre força actiu, completant així el procés de fermentació en un ordre força curt, en una setmana aproximadament.
Gairebé qualsevol estil de cervesa introduït abans de l'arribada de la refrigeració artificial a la dècada de 1800 es qualifica com un estil de cervesa del Vell Món; tanmateix, aquells estils de cervesa que es troben a l'extrem més clar de l'espectre de color, així com aquells estils que es serveixen nítids, sens dubte s'han beneficiat de les tecnologies de la nostra era moderna. Les cerveses ja no són totes fosques, fumades i ennuvolades, gràcies als aparells d'assecat de grans i sistemes de filtració d'última generació.
No a diferència de les pocions fermentades en estat salvatge elaborades pels nostres avantpassats neolítics, alguns cervesers comercials encara produeixen les seves ales úniques d'una manera molt antiquada i una mica arriscada. Després d'elaborar la seva cervesa, l'aboquen en recipients grans, poc profunds i amb la tapa oberta i permeten que la mare natura se'n faci càrrec. La microflora resident troba el seu camí cap a la cervesa sense protecció i s'aconsegueix amb ella, produint algunes de les cerveses més estranyes i esotèriques, per no parlar de les àcides, del planeta. L'envelliment i la barreja suavitzen part de la picada àcida d'aquestes cerveses, però encara es qualifica com un gust adquirit.
Molt pocs cervesers produeixen cerveses de fermentació espontània al món, i l'únic que comparteixen és la importància de la ubicació de les seves cerveseres.